TENS UN E-MAIL

Anònim : aquell que no li coneixem el nom però sí tota la resta.
“Tens un e-mail” llegeix la Ryan que sospira pel cor d’en Hanks.
Passeges pel carrer i et creues amb gent sense nom
De vegades quan la vida et porta a tenir-les davant
Resulta que són adversaris, còmplices o partícips.
L’atzar també et pot portar a que coneguis el seu pensament,
això sí, a través d’una pantalla sense rostre.
Pot ser que fins i tot t’obri el cor encara que amb els ulls closos fermament
I quan et parla a la cara et mostra la cuirassa.
Que passa quan no saps que el cor que coneixes per tu ja té rostre?
Es correcte no dir-li que pot fer la correspondència?

TRETZE TRISTOS TRÀNGOLS

Encara que soni a tòpic ha estat el primer llibre “fresquet” de l’estiu.

Recull de contes -el meu gènere preferit- planer, divertit i amb sorpresa final a cada conte.
Encara que el títol digui que són tristos, jo no els he trobat pas. A mi m’han semblat més divertits que alegres i amb la inconfusible empremta sarcàstica de l’autor.
Els que anem seguint els llibres i articles del Sánchez Piñol ja li anem coneixent una sèrie de recursos i motius recurrents: Àfrica, els seus “granotots” encara que van canviant de nom, màgia, absurditat i de vegades una lògica tant aplastant que resulta sorprenent.
Cada conte es podria resumir en una frase que és en essència la moralina del conte. La mestria de l’autor recau en com estira l’anècdota per crear un “divertimento”.
En resum, un tastet lleuger per empassar-se tombat a la fresca durant un parell de tardes d’estiu, la cosa no dóna per més.
Com a mostra la següent endevinalla: què hauria de fer una zebra per sobreviure a l’àtac d’un lleó? La resposta no és pas corre més que el lleó.

DESCONFIANÇA

Fa dies que la desconfiança en la gent s’ha tornat a instal.lar en el meu ànim i he recordat un episodi que em va passar fa uns pocs anys quan aquella mateixa desconfiança em va acompanyar durant molts mesos.
Tornava cap a casa en bicicleta una nit de començament de juny. Circulava per la vorera d’un carrer bastant estret (abans que l’ordenança de circulació ho prohibís), quan vaig veure que venia de cara una noia caminant amb un casc de moto penjant del braç. El casc era de color negre i jo no el vaig veure en primera instància. Encara que circulava molt a poc a poc, al passar-li pel costat em va plantar el casc al davant i vaig caure a terra. Ho va fer expressament? No ho sé. La caiguda em va provocar una dislocació del colze, és a dir se’m va sortir de lloc, per la qual cosa em va quedar penjant i no el podia moure. No podia posar-me dreta. La noia va marxar, em vaig aixecar com vaig poder i vaig seure en un banc de la vora. Vaig trucar a casa per que em vinguessin a buscar. Vaig estar uns 15 minuts esperant asseguda en aquell banc, amb el braç fora de lloc, plorant i amb una inconfusible expressió de dolor a la cara. La gent passava davant meu. No gaire gent, per que era de nit, però almenys una dotzena de persones. Alguns sortien d'un poliesportiu del costat d’aquells que pots anar a fer esport fins tard. Dedueixo que la gent volia protegir el seu temps. A aquelles hores l’únic que vols es arribar a casa, sopar i ficar-te al llit que demà també toca treballar, per això camines de pressa i si veus algú que es troba sol en un banc, ferit i plorant, tu no pots fer-hi res. Això sí, una miradeta si que la feien però el seu pas continuava accelerat. Si algú s’hagués aturat per preguntar-me alguna cosa jo els hagués dit que no necessitava ajuda que ja havia avisat que ja em venien a buscar. Però ningú em va donar l’oportunitat de fer-ho. Jo sens dubte m’hagués aturat.

SEXE A NY

No us envejo la vostra dèria d’anar sempre a l’última moda.
Ni els diners que llanceu en botigues de marca,
Ni els armaris-vestidors, les bosses Louis Vouton, ni les sabates Manolo.
Ni el glamour, les festes de luxe ni els apartaments a la City.

Tampoc us envejo els vostres homes que lligueu “a l’antiga”
(contracte en una església o jutjat per si de cas)
Potser si que us envejo el vostre èxit professional,
sentir-vos bé amb la feina que us fa ser independents.

El que segur que us envejo és la força de la vostra amistat.
El saber que podeu comptar les unes amb les altres.
Que algú creuarà de nit i sota la neu la ciutat per dessitjar-te feliç Any Nou.
o que et tancarà les persianes duran els dies que hagis de plorar el desamor
o que et donarà a cullerades l’esmorzar que no pots empassar,
o que et criticarà que no t’hagis fet els engonals abans de posar-te el banyador
o que et farà expressar la por que sents de perdre la felicitat
o que et faci veure que el perdó és una opció
o que et sabrà contestar a la pregunta: podré tornar a riure algún dia?

.

REVETLLA

Desprès de pensar-s’ho molt va decidir finalment anar a la revetlla de Sant Joan amb la seva colla de sempre. Malgrat que tenia l’examen més complicat del curs el dia 26 no va voler renunciar-hi per moltes raons. La més important, per que el tornaria a veure.

Feia mesos que no dormia, no menjava, no podia concentrar-se en els estudis, vivia en una successió d’hores sense sentit, en definitiva no feia res més que pensar en ell i en lamentar-se en com de malament se sentia pel fet que ell no sentia el mateix per ella.

El plà era força atractiu, sopar d’amics, ballaruca, beguda, coca i dormida col·lectiva a la platja. Malgrat que la intenció era de voler compartir el temps i l’espai amb la gent que la feia sentir bé, també el compartia amb qui, sense voler-ho, li havia causat tant de mal.

L’hora de les confessions ja va quedar enrere. També el temps de buscar la complicitat de l’altre per burxar en la ferida. El que calia ara, era girar pàgina. Però com? Com es pot fer això quan aixeques la vista i els teus ulls el busquen a tots els racons, en totes les parelles de ball, darrera de cada got, de cada rialla festiva…..

Llavors tot va canviar. Vols que ballem?- li va preguntar tímidament. Ella va mirar aquell noi que li acabaven de presentar. Per que no? –va pensar ella- malgrat tot he vingut aquí per passar-m’ho bé.

Era una mica més alt que ella, prim, moreno amb els cabells arrissats amb unes mans fines i suaus que va posar de manera maldestre sobre els seus malucs, es notava molt que no estava habituat a aquelles situacions. Ella va recolzar les mans sobre les seves espatlles, també de manera inexperta.

La música era “una lenta” encara que ningú recorda quina era. La nit ja era entrada i la fresca agradable. Ell feia bona olor, ella ja estava una mica borratxa. Ell la mirava amb curiositat, ella amb el cap a una altra banda.

Mentre ballaven parlaven dels amics comuns i de possibles noves trobades. La musica va acabar, ella va sortir corrents, ell la va seguir amb la mirada desconcertat.

Al cap dels anys aquest ball que podia haver estat oblidat per sempre per la seva simplicitat, per la seva intrasendència, per que va ser curt i efímer. Avui és recordat com l’inici de la resta de la seva vida. Una vida que finalment es capaç d’adonar-se que és la millor vida que mai hagi pogut somiar.

HI SOC

Es molt, però que molt agradable comprovar que de mica en mica has entrat d’alguna manera a ocupar un espai, encara que sigui molt petitet en el pensament d’algú. I que el més fort de tot és que ni tant sols coneixes a aquest algú. O potser sí que el coneixes, encara que sigui d’una manera diferent. Potser d'una forma més intima (si la comparem amb la manera com de vegades hem de conviure amb determinades persones amb les que no tenim res a dir) però també més anònima per que no li coneixem el nom ni la cara que fa.

És la sensació que he tingut quan he tornat a entrar en el meu racó virtual i he llegit que hi ha gent que vol saber si estic bé i si tinc alguna sensació, pensament, alegria o pena per compartir. M’ha commogut i m’ha fet sentir bé.

Doncs estic molt bé, en part enfeinada, tocant masses tecles, molts projectes encetats i també 4 dies d’escapada a una capital europea per passar el pont de Sant Joan.

Aquest any no he patit els petards però tampoc he pogut gaudir la coca.

Gracies Utnoa. Gracies Horabaixa per ser-hi. Gracies a tots per “escoltar-me”

SOMRIURE

Ahir diumenge els homes de la casa patien de "mandritis aguda". Les noies, molt més actives i sense gens de ganes de veure'ns arrossegades per la onada de "joemquedoacasa". Vam agafar i vam anar a la piscina. Vam jugar com a criatures i desprès a fer l'aperitiu a la cafeteria del centre esportiu: beguda i patates fregides. Quan tornavem la meva "bichito" de 7 anys va i m'engega:
- "Mama, no puc somriure. Estic tant contenta que no m'hi cabria a la cara"