Desprès de pensar-s’ho molt va decidir finalment anar a la revetlla de Sant Joan amb la seva colla de sempre. Malgrat que tenia l’examen més complicat del curs el dia 26 no va voler renunciar-hi per moltes raons. La més important, per que el tornaria a veure.
Feia mesos que no dormia, no menjava, no podia concentrar-se en els estudis, vivia en una successió d’hores sense sentit, en definitiva no feia res més que pensar en ell i en lamentar-se en com de malament se sentia pel fet que ell no sentia el mateix per ella.
El plà era força atractiu, sopar d’amics, ballaruca, beguda, coca i dormida col·lectiva a la platja. Malgrat que la intenció era de voler compartir el temps i l’espai amb la gent que la feia sentir bé, també el compartia amb qui, sense voler-ho, li havia causat tant de mal.
L’hora de les confessions ja va quedar enrere. També el temps de buscar la complicitat de l’altre per burxar en la ferida. El que calia ara, era girar pàgina. Però com? Com es pot fer això quan aixeques la vista i els teus ulls el busquen a tots els racons, en totes les parelles de ball, darrera de cada got, de cada rialla festiva…..
Llavors tot va canviar. Vols que ballem?- li va preguntar tímidament. Ella va mirar aquell noi que li acabaven de presentar. Per que no? –va pensar ella- malgrat tot he vingut aquí per passar-m’ho bé.
Era una mica més alt que ella, prim, moreno amb els cabells arrissats amb unes mans fines i suaus que va posar de manera maldestre sobre els seus malucs, es notava molt que no estava habituat a aquelles situacions. Ella va recolzar les mans sobre les seves espatlles, també de manera inexperta.
La música era “una lenta” encara que ningú recorda quina era. La nit ja era entrada i la fresca agradable. Ell feia bona olor, ella ja estava una mica borratxa. Ell la mirava amb curiositat, ella amb el cap a una altra banda.
Mentre ballaven parlaven dels amics comuns i de possibles noves trobades. La musica va acabar, ella va sortir corrents, ell la va seguir amb la mirada desconcertat.
Al cap dels anys aquest ball que podia haver estat oblidat per sempre per la seva simplicitat, per la seva intrasendència, per que va ser curt i efímer. Avui és recordat com l’inici de la resta de la seva vida. Una vida que finalment es capaç d’adonar-se que és la millor vida que mai hagi pogut somiar.
divendres, 27 de juny del 2008
dijous, 26 de juny del 2008
HI SOC
Es molt, però que molt agradable comprovar que de mica en mica has entrat d’alguna manera a ocupar un espai, encara que sigui molt petitet en el pensament d’algú. I que el més fort de tot és que ni tant sols coneixes a aquest algú. O potser sí que el coneixes, encara que sigui d’una manera diferent. Potser d'una forma més intima (si la comparem amb la manera com de vegades hem de conviure amb determinades persones amb les que no tenim res a dir) però també més anònima per que no li coneixem el nom ni la cara que fa.
És la sensació que he tingut quan he tornat a entrar en el meu racó virtual i he llegit que hi ha gent que vol saber si estic bé i si tinc alguna sensació, pensament, alegria o pena per compartir. M’ha commogut i m’ha fet sentir bé.
Doncs estic molt bé, en part enfeinada, tocant masses tecles, molts projectes encetats i també 4 dies d’escapada a una capital europea per passar el pont de Sant Joan.
Aquest any no he patit els petards però tampoc he pogut gaudir la coca.
Gracies Utnoa. Gracies Horabaixa per ser-hi. Gracies a tots per “escoltar-me”
És la sensació que he tingut quan he tornat a entrar en el meu racó virtual i he llegit que hi ha gent que vol saber si estic bé i si tinc alguna sensació, pensament, alegria o pena per compartir. M’ha commogut i m’ha fet sentir bé.
Doncs estic molt bé, en part enfeinada, tocant masses tecles, molts projectes encetats i també 4 dies d’escapada a una capital europea per passar el pont de Sant Joan.
Aquest any no he patit els petards però tampoc he pogut gaudir la coca.
Gracies Utnoa. Gracies Horabaixa per ser-hi. Gracies a tots per “escoltar-me”
dilluns, 9 de juny del 2008
SOMRIURE
Ahir diumenge els homes de la casa patien de "mandritis aguda". Les noies, molt més actives i sense gens de ganes de veure'ns arrossegades per la onada de "joemquedoacasa". Vam agafar i vam anar a la piscina. Vam jugar com a criatures i desprès a fer l'aperitiu a la cafeteria del centre esportiu: beguda i patates fregides. Quan tornavem la meva "bichito" de 7 anys va i m'engega:
- "Mama, no puc somriure. Estic tant contenta que no m'hi cabria a la cara"
- "Mama, no puc somriure. Estic tant contenta que no m'hi cabria a la cara"
dijous, 29 de maig del 2008
EL SECRET (comentari personal i transferible)
Ja està. Ja l’he acabat i m’agradaria dir-hi la meva.
M’atreviria a definir-ho com una proposta de religió o filosofia de vida, però sense els inconvenients d’aquestes. Es basa, com en tota religió, en un acte de fe, és a dir: has de creure-t’ho. Però tampoc t’imposa cap exigència externa com fan moltes religions: assistència a rituals o contribució econòmica via creueta en un imprès que corre aquests dies per totes les cases.
El Secret no és més que la defensa de la existència de la llei de l’atracció. Segons aquesta llei, tan natural com la de la gravetat, tot allò que pensis serà atret cap a tu, ja sigui bo o dolent. Per tant l’únic que hem de fer es pensar en coses positives, per atreure només aquestes i no les negatives.
I ja està? Bé, no. Cal fer-ho d’una determinada manera. A veure si ho sé explicar de manera que no em quedi molt llarg i de forma clara.
Es veu que quan pensem emetem una sèrie d’ones a l’espai que connecta amb una determinada freqüència còsmica, (com si fóssim una ràdio amb potes). (A mi em ve al cap els monitors aquells que surten en totes les pelis de metges que registre els impulsos elèctrics del cervell)
Primera qüestió a fer-se: Potser sí que el que pensem es pot traduir en una ona magnètica. Però, que els aconteixements que desitgem també, ja no ho tinc tant clar. Per exemple si demano que toqui el meu número a la loteria, puc fer, només amb el pensament, que caigui la meva boleta per a que la canti el “niño de Sant Ildefonso”?
Per altra banda, per saber què volem realment hem de fixar-nos en les emocions. (Ja hi som, sempre anem a petar al mateix) És impossible sentir-se malament i tenir pensaments positius. Per tant el que hem de fer es sentir-nos bé per tenir bons pensaments. I com ho podem fer per canviar de freqüència i sintonitzar amb una de positiva? Això depèn de cadascú: algú li provocarà un canvi d’ànim escoltar certa música, o fer esport, o fer l’amor...... vés a saber.
Ara em referiré al que el llibre anomena “el procés creatiu”. És a dir, com funciona “la llei de l’atracció” i comprèn tres passos:
1er. pas. Has de demanar (vaja, igual que quan preguem, resem o orem en qualsevol religió) Aquesta demanada ha de ser clara i en sentit positiu. (no val en negatiu, dir el que no vols, es veu que aquesta llei tan poderosa no distingeix entre el sí i el no) Ex. Puc desitjar estar prima, però no val desitjar no estar gorda. Curiós no?
2on. Pas. Tenir fe. Has de creure’t que el que has demanat ja ho tens. El problema ve quan desitges una cosa material i encara no la tens. Es igual, has d’imaginar-te, visualitzar, parlar i actuar com si ja ho tinguéssim, sentir-te bé per això. És com jugar a fer teatre, vaja, però actuant amb tanta convicció que ens ho empassem i tot. Si dubtem, cagada, llavors no s’aconsegueix.
3er. pas: Rebre. Un cop formulada la demanda i experimentar la sensació que es té ens col·locarem en la freqüència de rebre-ho. I quan triga? Ah! doncs això no importa perquè el temps no existeix i per tant no cal que ens amoïnem: es veu que és cosa de la física quàntica.
Si la cosa es retrasa es que no ho fem bé: no ens posem en la freqüència correcta i per tant la culpa es nostra.
He d’afegir una altra cosa.: hem de donar les gràcies (això també em recorda alguna cosa......) La gratitud també ens posa en la freqüència correcte, fins i tot si el que volem és ser ric és pensar que ja ho som, gaudir i fins i tot aconsella ser filantrop, (una mena de Bill Gaites per entendre’ns...)
Un últim consell, si el que vols és tenir una parella ben enamorada de tu, enamora’t primer, si desitges estar enamorat, només has de sentir-te enamorat. Sembla un conte de fades oi?
M’agradaria llegir que en penseu.
P.D. si algú vol sentir opinions més il·lustrades que la meva sobre el tema, “l’ofici de viure” de Catalunya Ràdio del dia 31/01/08 hi va dedicar un programa. (ho sento no sé enllaçar l'audició directa)
M’atreviria a definir-ho com una proposta de religió o filosofia de vida, però sense els inconvenients d’aquestes. Es basa, com en tota religió, en un acte de fe, és a dir: has de creure-t’ho. Però tampoc t’imposa cap exigència externa com fan moltes religions: assistència a rituals o contribució econòmica via creueta en un imprès que corre aquests dies per totes les cases.
El Secret no és més que la defensa de la existència de la llei de l’atracció. Segons aquesta llei, tan natural com la de la gravetat, tot allò que pensis serà atret cap a tu, ja sigui bo o dolent. Per tant l’únic que hem de fer es pensar en coses positives, per atreure només aquestes i no les negatives.
I ja està? Bé, no. Cal fer-ho d’una determinada manera. A veure si ho sé explicar de manera que no em quedi molt llarg i de forma clara.
Es veu que quan pensem emetem una sèrie d’ones a l’espai que connecta amb una determinada freqüència còsmica, (com si fóssim una ràdio amb potes). (A mi em ve al cap els monitors aquells que surten en totes les pelis de metges que registre els impulsos elèctrics del cervell)
Primera qüestió a fer-se: Potser sí que el que pensem es pot traduir en una ona magnètica. Però, que els aconteixements que desitgem també, ja no ho tinc tant clar. Per exemple si demano que toqui el meu número a la loteria, puc fer, només amb el pensament, que caigui la meva boleta per a que la canti el “niño de Sant Ildefonso”?
Per altra banda, per saber què volem realment hem de fixar-nos en les emocions. (Ja hi som, sempre anem a petar al mateix) És impossible sentir-se malament i tenir pensaments positius. Per tant el que hem de fer es sentir-nos bé per tenir bons pensaments. I com ho podem fer per canviar de freqüència i sintonitzar amb una de positiva? Això depèn de cadascú: algú li provocarà un canvi d’ànim escoltar certa música, o fer esport, o fer l’amor...... vés a saber.
Ara em referiré al que el llibre anomena “el procés creatiu”. És a dir, com funciona “la llei de l’atracció” i comprèn tres passos:
1er. pas. Has de demanar (vaja, igual que quan preguem, resem o orem en qualsevol religió) Aquesta demanada ha de ser clara i en sentit positiu. (no val en negatiu, dir el que no vols, es veu que aquesta llei tan poderosa no distingeix entre el sí i el no) Ex. Puc desitjar estar prima, però no val desitjar no estar gorda. Curiós no?
2on. Pas. Tenir fe. Has de creure’t que el que has demanat ja ho tens. El problema ve quan desitges una cosa material i encara no la tens. Es igual, has d’imaginar-te, visualitzar, parlar i actuar com si ja ho tinguéssim, sentir-te bé per això. És com jugar a fer teatre, vaja, però actuant amb tanta convicció que ens ho empassem i tot. Si dubtem, cagada, llavors no s’aconsegueix.
3er. pas: Rebre. Un cop formulada la demanda i experimentar la sensació que es té ens col·locarem en la freqüència de rebre-ho. I quan triga? Ah! doncs això no importa perquè el temps no existeix i per tant no cal que ens amoïnem: es veu que és cosa de la física quàntica.
Si la cosa es retrasa es que no ho fem bé: no ens posem en la freqüència correcta i per tant la culpa es nostra.
He d’afegir una altra cosa.: hem de donar les gràcies (això també em recorda alguna cosa......) La gratitud també ens posa en la freqüència correcte, fins i tot si el que volem és ser ric és pensar que ja ho som, gaudir i fins i tot aconsella ser filantrop, (una mena de Bill Gaites per entendre’ns...)
Un últim consell, si el que vols és tenir una parella ben enamorada de tu, enamora’t primer, si desitges estar enamorat, només has de sentir-te enamorat. Sembla un conte de fades oi?
M’agradaria llegir que en penseu.
P.D. si algú vol sentir opinions més il·lustrades que la meva sobre el tema, “l’ofici de viure” de Catalunya Ràdio del dia 31/01/08 hi va dedicar un programa. (ho sento no sé enllaçar l'audició directa)
dimarts, 27 de maig del 2008
LA COMETA DORADA
En el context de la “Escola de Pares” que organitza la escola dels meus fills m’han recomanat “La cometa dorada” escrita per Dezso Kostolanyi. Aquesta novel.la ens explica la historia d’un professor Antal Novák que imparteix classes a un institut hongarès durant els anys 20 del segle passat a una ciutat de províncies d’Hungria. La novel.la presenta forces referències autobiogràfiques: el pare de l'autor també era mestre precisament de matemàtiques y física, les mateixes assignatures que el protagonista de la historia; i Kostolanyi també fou expulsat del centre en el que estudiava justament abans d’examinar-se de batxillerat, el mateix moment en el que se situa l’acció.
Novak és un home metòdic que viu totalment dedicat a la seva vocació de mestre i a cuidar de la seva filla, Hilda, també adolescent, que pateix alguna mena de trastorn que no he sabut identificar que la porta a fer tota mena d’excentricitats i a manipular tant al seu pare com els seus alumnes.
Malgrat la dedicació del mestre i dels seus mètodes bastant “humanistes” i sense posar en qüestió el respecte que en el fons li tenen els alumnes, Novak no pot evitar ser objecte d’algunes burles dels adolescents.
Es constata un cop més que malgrat la profunda evolució que ha experimentat la societat en general en tantíssims àmbits -també en la relació pare-fill i mestre-alumne- els desitjos, anhels, pors, emocions i comportaments del jovent no dista gaire del que pots trobar ara en joves (potser ara en una edat més primarenca que els 17 anys dels nois de la novel.la): rebelia, enamorament, experimentació, culte al cos i també violència. Aquesta es presenta en forma latent amb possibilitat certa de manifestar-se en qualsevol moment, si es donen algunes condicions externes, i que no té perque encarnar-se en forma de noi "delincuent" sino simplement en noi "incomprès" o sotmès a un sistema inadecuat a la seva vàlua.
Malgrat que el professor aquí representa el paper de víctima, és alliçonador el sentiment de culpabilitat pel fracàs que experimenta de la seva funció d’educador, malgrat haber intentat comportar-se en tot moment amb el màxim de rigor i honestedat.
Per contra, la relació que manté amb la filla està farcida dels topics més rancis d’un model familiar tradicional. Criada sense mare, Hilda viu allunyada de la llibertat que li donaria el saber que fascina al seu pare i es dedica a tontejar amb els nois del poble, per desesper de Novak.
La lectura d’aquest llibre ens permet reflexionar sobre com és d’esencial mantenir en tot moment la mirada sobre els nois que estan sota la nostra responsabilitat per mantenir els canals de comunicació sempre oberts. Per mi aquesta manca de comunicació és la responsable del fracàs que sent el protagonista que l’aboca a la rendició més absoluta i a la seva fugida dramàtica davant la indiferència de tota la societat.
Novak és un home metòdic que viu totalment dedicat a la seva vocació de mestre i a cuidar de la seva filla, Hilda, també adolescent, que pateix alguna mena de trastorn que no he sabut identificar que la porta a fer tota mena d’excentricitats i a manipular tant al seu pare com els seus alumnes.
Malgrat la dedicació del mestre i dels seus mètodes bastant “humanistes” i sense posar en qüestió el respecte que en el fons li tenen els alumnes, Novak no pot evitar ser objecte d’algunes burles dels adolescents.
Es constata un cop més que malgrat la profunda evolució que ha experimentat la societat en general en tantíssims àmbits -també en la relació pare-fill i mestre-alumne- els desitjos, anhels, pors, emocions i comportaments del jovent no dista gaire del que pots trobar ara en joves (potser ara en una edat més primarenca que els 17 anys dels nois de la novel.la): rebelia, enamorament, experimentació, culte al cos i també violència. Aquesta es presenta en forma latent amb possibilitat certa de manifestar-se en qualsevol moment, si es donen algunes condicions externes, i que no té perque encarnar-se en forma de noi "delincuent" sino simplement en noi "incomprès" o sotmès a un sistema inadecuat a la seva vàlua.
Malgrat que el professor aquí representa el paper de víctima, és alliçonador el sentiment de culpabilitat pel fracàs que experimenta de la seva funció d’educador, malgrat haber intentat comportar-se en tot moment amb el màxim de rigor i honestedat.
Per contra, la relació que manté amb la filla està farcida dels topics més rancis d’un model familiar tradicional. Criada sense mare, Hilda viu allunyada de la llibertat que li donaria el saber que fascina al seu pare i es dedica a tontejar amb els nois del poble, per desesper de Novak.
La lectura d’aquest llibre ens permet reflexionar sobre com és d’esencial mantenir en tot moment la mirada sobre els nois que estan sota la nostra responsabilitat per mantenir els canals de comunicació sempre oberts. Per mi aquesta manca de comunicació és la responsable del fracàs que sent el protagonista que l’aboca a la rendició més absoluta i a la seva fugida dramàtica davant la indiferència de tota la societat.
dilluns, 19 de maig del 2008
Reflexió
Una amiga blocaire es pregunta en el seu bloc si hauria de resar per una persona que estima molt i que es troba al final de la seva vida, en base a que aquesta persona és religiosa encara que ella no ho és. Si m’ho permeteu, m’agradaria reflexionar sobre això. Jo crec que l’espiritualitat de les persones va més enllà de religions. La religió, qualsevol d’elles, és una manera d’explicar la necessitat que tenim d’explicar-nos les coses i més concretament l’esència dels sentiments. El que estic aprenent a fer és concentrar-me en identificar l’emoció que predomina en el meu ànim en cada precís moment: Tristesa, alegria, angoixa, pena, estrès, ansietat, por.... i pensar en la cosa concreta que l’ha provocat, entendre la relació causa-efecte, i donar-me permís per sentir l’emoció de que es tracti, i a partir d’aquí esperar que s’esgoti per si sola. Sempre ho fa, nomès persisteix si l’intento amagar o reprimir, si la deixo fer, acaba per desaparèixer, encara que només fins la propera. L’important, llavors, és que la propera no provocarà tant immediatament l’emoció o aquesta no serà tant intensa, i així anar tirant.
Jo no sóc creient però considero que les persones que senten una fe sincera té un tema resolt per què té una via, una tècnica per afrontar les emocions positives i negatives. Els altres hem de buscar la nostra pròpia manera de funcionar.
Cada vegada crec més que el que em farà sentir bé només està dintre meu, de la mateixa manera que el que m’ha fet sentir malament, també s’ha generat dintre meu, encara que hagi tingut una “excusa” externa, que com a tal no depèn de mi, i per tant he de saber neutralitzar el seu efecte.
Evidentment que a tots ens passen coses dolentes, i fins i tot molt dolentes que no tenen solució i que ens afecta molt negativament, com és el cas d’una malaltia. En aquest cas hem de tenir tot el dret d’entristir-nos, plorar, cridar, maleir a qui sigui.... però desprès em d’afrontar el demà i tirar endavant per que la resta de la nostra vida ens està esperant i de nosaltres depèn com volem que sigui.
Jo no sóc creient però considero que les persones que senten una fe sincera té un tema resolt per què té una via, una tècnica per afrontar les emocions positives i negatives. Els altres hem de buscar la nostra pròpia manera de funcionar.
Cada vegada crec més que el que em farà sentir bé només està dintre meu, de la mateixa manera que el que m’ha fet sentir malament, també s’ha generat dintre meu, encara que hagi tingut una “excusa” externa, que com a tal no depèn de mi, i per tant he de saber neutralitzar el seu efecte.
Evidentment que a tots ens passen coses dolentes, i fins i tot molt dolentes que no tenen solució i que ens afecta molt negativament, com és el cas d’una malaltia. En aquest cas hem de tenir tot el dret d’entristir-nos, plorar, cridar, maleir a qui sigui.... però desprès em d’afrontar el demà i tirar endavant per que la resta de la nostra vida ens està esperant i de nosaltres depèn com volem que sigui.
diumenge, 18 de maig del 2008
PREMI
Una persona que des de bon començament, i sense coneixem, m’ha ajudat a engegar el meu espai, ara m’ha fet una “aclucada d’ull” en forma de “premi”. M’ha fet molta il·lusió, però em va fer molta més la primera vegada que va entrar al meu bloc i em va fer un comentari, jo feia un temps que entrava al seu i li comentava i no m’atrevia a demanar-li la seva opinió sobre el que penjava al meu espai. Ell ho va fer per iniciativa pròpia“ i em va regalar un moment molt especial per mi. Gràcies skorbuto.
Ara m’agradaria també fer la mateixa aclucada d’ull a uns pocs amics que també tenen la paciència de tant en tant de visitar-me i als que també visito. Tots ells em sembla que comparteixen amb mi la condició de novells en aquest món. I per això traspasso el gest a:
L'arquer: algú que no perd la il·lusió per avançar cada dia en el difícil art de tocar el violí, les seves cròniques de cada classe són autèntiques lliçons magistrals.
L'Anna (Xada): una de les primeres persones amb les que em vaig relacionar en aquest mitjà i que em va donar el seu suport en un moment difícil. Té el seu bloc una mica abandonat, a veure si això li serveix d’empenta per que ens expliqui coses noves, i si no, doncs quan ella vulgui.
Horabaixa : per que m’ha sorprès tant la seves ganes de coneixem que m’ha commogut. Ja sé que li han premiat en varies ocasions, però voldria agrair-li d’aquesta manera el bé que m’ha produït el seu interès. A més que té un talent increïble que transmet en els seus poemes.
Utnoa: novella també en aquest món i que em sembla que no li han premiat mai, així podrà experimentar una nova sensació. També m'identifico molt amb el que escriu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
